Quins ossos pot menjar un gos (i quins són perillosos)

Un gos només hauria de menjar ossos crus, mai cuits, sempre sota supervisió i triats segons la seva mida i la seva manera de mastegar. L’os cuit no es dona mai: en coure’s es torna trencadís i s’estella en fragments afilats que poden perforar el tub digestiu. I encara que el cru és l’única opció defensable, tampoc és innocu: té riscos reals de fractura dental, ennuegament i obstrucció que convé conèixer abans de donar el primer.

Sobre aquest tema trobaràs dos discursos oposats i tots dos vénen de qui ven alguna cosa. Els fabricants de pinso solen recomanar no donar cap os, mai. Les marques de menjar cru i BARF expliquen quins donar i com. Totes dues postures tenen part de raó i totes dues tenen un interès comercial al darrere. Aquí no venem ni pinso ni ossos, així que explicarem el criteri sencer i que decideixis tu.

La regla que no admet excepcions: mai cuits

Puc donar ossos cuits al meu gos? No. Mai.

En cuinar-se, l’os perd aigua i col·lagen, la matriu que li dona elasticitat. El que queda és un material sec i trencadís que, en lloc de cedir en mossegar-lo, es trenca en estelles afilades. Aquestes estelles poden:

• Tallar les genives, la llengua o el paladar.
• Clavar-se a l’esòfag en empassar-les.
• Perforar l’estómac o l’intestí, cosa que provoca una peritonitis, una urgència quirúrgica amb risc vital.
• Formar un tap compacte al còlon i causar un restrenyiment sever, dolorós i difícil de resoldre.

Això s’aplica a tots els ossos cuits, sense distinció: els de l’escudella, els del rostit, l’os del pernil, la carcassa del pollastre a l’ast, les costelles de la barbacoa i les restes de qualsevol plat. Que sigui gran no el fa segur; que sigui de vedella tampoc.

I desmuntem un mite perillós, perquè circula molt: no, l’àcid de l’estómac no dissol els ossos de manera fiable. Pot estovar parcialment os cru petit, però no fa desaparèixer les estelles d’os cuit. Bona part de les obstruccions que es veuen a consulta passen perquè algú va donar per fet que es dissoldria sol.

Quins ossos sí que pot menjar

Només crus, i dins del cru hi ha dues categories que convé no barrejar:

Ossos carnosos comestibles

Són tous, es masteguen i es digereixen. Es donen com a part del menjar, no com a entreteniment.

• Colls de pollastre o de gall dindi
• Aletes i carcasses de pollastre (en gossos que masteguen, no que s’empassen)
• Costellam de conill

Van bé en gossos que trituren de veritat. En un gos que empassa sencer, són un risc d’ennuegament.

Ossos recreatius

Grans, durs, per rosegar. No són per menjar: el gos raspa la carn i el cartílag i l’os es retira.

• Ossos grans de vedella amb una mica de carn i tendó.
• Genoll o canya de vedella, en gossos de mida adequada.

Amb aquests hi ha un matís important que sol ometre’s: són tan durs que fracturen dents. Les fractures dels queixals per rosegar ossos de càrrega són un motiu de consulta freqüent i solen acabar en extracció o endodòncia. Si el teu gos és un mastegador intens, aquest tipus d’os és més problema que benefici.

Una prova pràctica abans de donar qualsevol os dur: pressiona’l amb l’ungla del polze. Si no cedeix ni una mica, és massa dur per a les dents del teu gos.

Quins ossos no donar mai

Mai	Per què
Qualsevol os cuit	S’estella en fragments afilats
Ossos tallats al llarg	El tall deixa vores afilades i deixa el moll exposat
Ossos petits d’au en gossos que empassen	S’empassen sencers: ennuegament i obstrucció
Ossos més petits que la seva boca	Es poden empassar d’una vegada
Ossos de càrrega molt durs en mastegadors intensos	Causa freqüent de fractura dental
Ossos amb molt moll en gossos propensos a pancreatitis	El moll és molt gras i pot desencadenar un episodi
Ossos fumats, premsats o “de botiga” tractats	S’inflen, es fragmenten o porten additius

Com donar-los amb el mínim risc

Si decideixes donar ossos crus, aquestes condicions no són opcionals:

1. Sempre supervisat. Sense excepció. La majoria d’accidents passen quan el gos està sol.
2. Més gran que el seu morro, perquè no el pugui empassar sencer.
3. Cru i fresc, o descongelat a la nevera. Mai cuit, ni “una mica fet”.
4. D’un en un i separat d’altres gossos. La competència fa que empassin de pressa, i és aquí on passa el que és dolent.
5. Amb un temps limitat: 10-15 minuts i es retira. No es deixa tot el dia.
6. Retira’l quan es desgasti fins a una mida que pugui empassar, o tan bon punt comenci a estellar-se.
7. Higiene de carn crua: superfície rentable, mans rentades, no el passegis per casa. Val el mateix que per a qualsevol carn crua.
8. Compta les calories. Un os carnós alimenta; si és habitual, ajusta la ració.

I no donis ossos si el teu gos té malaltia dental, ha tingut pancreatitis, empassa sense mastegar, ha passat per cirurgia digestiva o té l’aparell digestiu delicat. En aquests casos, el balanç no compensa.

Què fer si el teu gos s’ha menjat un os cuit

Aquesta és la situació de més angoixa i la que pitjor coberta està. El criteri:

Truca al teu veterinari i descriu quin os era, quina mida i quan ha passat. És l’única decisió correcta d’entrada.

I mentrestant, tres coses que no has de fer:

• No li provoquis el vòmit. És l’error més comú i el més perillós: els fragments afilats poden causar més mal pujant per l’esòfag que baixant. Només s’indueix el vòmit si un veterinari ho indica.
• No li donis laxants, oli ni parafina pel teu compte. Pot empitjorar una obstrucció o provocar una pneumònia per aspiració.
• No esperis “a veure si l’expulsa” si apareix qualsevol senyal dels de sota.

Hi ha una recomanació que sí que sol donar-se: oferir-li una mica de menjar voluminós i tou (pa, arròs molt cuit, carbassa) perquè embolcalli els fragments i faciliti el trànsit. Comenta-ho amb el teu veterinari abans de fer-ho, perquè si sospita obstrucció voldrà el gos en dejú.

Senyals d’alarma: al veterinari immediatament

• Nàusees, bavejar excessiu, es toca la boca amb la pota o no aconsegueix empassar: pot haver-hi alguna cosa clavada a la boca o l’esòfag.
• Vòmits repetits, sobretot si no reté ni l’aigua.
• Dolor abdominal: postura encorbada, es queixa en tocar-lo, no es vol moure.
• Decaïment marcat, tremolors o genives pàl·lides.
• No defeca, o fa esforços sense aconseguir-ho.
• Sang a la femta, o femta negra i com de quitrà.
• Deixa de menjar més de 24 hores.
• Dificultat per respirar o tos persistent després de l’episodi.

Davant de qualsevol d’elles, urgències veterinàries sense esperar. Una perforació intestinal empitjora de pressa i el pronòstic depèn molt de la rapidesa amb què s’actuï.

Aleshores, donem ossos o no?

La resposta honesta és que no hi ha consens, i qui et digui el contrari probablement ven alguna cosa.

• A favor: enriquiment i estimulació mental, satisfacció de la conducta natural de rosegar, una mica d’efecte mecànic sobre la placa, i aportació de minerals quan formen part d’una dieta crua formulada.
• En contra: fractura dental, ennuegament, obstrucció, perforació, restrenyiment i risc microbiològic de la carn crua.

La nostra posició, que pots contrastar: els ossos cuits, mai, i en això no hi ha debat. Els crus són defensables amb les condicions de dalt, però no són imprescindibles: un gos pot tenir una vida perfecta sense haver rosegat un os mai. Si el que busques és entretenir-lo o cuidar-li les dents, hi ha alternatives amb millor relació entre benefici i risc, i el raspallat continua sent l’únic que de veritat prevé la malaltia periodontal.

Si li dones ossos com a part d’una dieta crua, tingues en compte que aquesta dieta té a més les seves pròpies consideracions de seguretat i equilibri; les tens desenvolupades a la nostra guia sobre la dieta BARF en gossos. I si després d’un episodi amb un os el teu gos té l’estómac regirat però està bé per la resta, et serveix la pauta de dieta tova per a gossos.

Davant de qualsevol dubte sobre el teu gos en concret —la seva mida, la seva manera de mastegar, el seu estat dental— qui decideix és el teu veterinari.